miércoles, 4 de mayo de 2011

Crònica de Sant Celoni

Ostres... això no té perdó! Fa gairebé un mes que vais ser a la Fira de l'Ecoxarxa del Montseny a Sant Celoni i encara no us n'he dit res!! Vaig enviar una entrada des del mòbil estant de camí, però la cobertura, ja se sap...

Bé, doncs va ser tota una aventura! Amb el carro de la compra amunt i avall, ben carregadet de pastissos i magdalenes noves i pots de crema de xocolata i avellanes... No en va quedar ni un!

Primer, per arribar va ser un show... El camí per Barcelona era llarguíssim, així que ens vam arriscar per Maçanet, però el tren se'ns va escapar als nassos... I nosaltres corrent escales amunt i avall per arribar a l'andana, tot això carregant el carro perquè, és clar, d'ascensors res de res... Però el tren ja havia marxat. Ja pensàvem que ens havían de passar hora i mitja allà esperant quan va passar un tren de mitjana distància, d'aquells que en teoria no pots agafar amb el bitllet de rodalies, però... allà que hi varem pujar, que a Sant Celoni falta gent! ;)

Un cop allà, mòbil en mà, buscant pel google maps on dimonis era el carrer on es feia la fira... Vam donar unes quantes voltes, que no pot ser aquí, que em van dir que havia plataners i aquí no n'hi ha, que serà cap a l'esquerra, que serà cap a la dreta... total, ho vam trobar! Amagadet sí que estava... ara, un espai d'allò més bufó i agradable! Un passeig entre plataners, protegidets del Sol però no massa, amb tot de nanos corrent per allà i la oloreta del menjant cuinant-se... Mmmm va valer la pena!! Si us dic que vaig portar la càmara i ni vaig enrecordar-me'n, de la pau que es respirava allà i lo "kumba"! i "eco" que era tot...

Per variar, hi havia xerrades que m'interessaven i me les vaig perdre totes ;P Sempre em passa igual! Vendre pastissets m'entusiasma, i tafanejar les paradetes dels altres, i se'm passa el temps volant... I també, perquè no ser-vos sincera, costa una mica allunyar-se de la parada i desprendre's del tot del pensament precavit i temerós que ens fica al cap la societat en què vivim... "No em robaran? No s'enduran alguna cosa? I si em prenen el carro?..." Sé que no hi ha cap motiu per pensar quelcom així en aquest ambient, i he comprovat que és veritat, és gent molt honesta, però costa treure's del cap el que has mamat de tota la vida... Temps al temps, ho aconseguiré! :)

Bé, el balanç va estar d'allò més positiu. De les coses que oferia no va quedar ni l'apuntador -els pots de nocilla van tenir un èxit increïble!- i fins i tot no vaig pensar ni a guardar-me un trosset de pastís de garrofa o una magdalena de taronja i ametlla per berenar... Afortunadament les noies que tenien la parada de menjar van ser generoses amb els que els va sobrar i ens vam endur berenar, sopar, i alguna cosa més!

Apa, marxo... Com he dit, aquest cop no haurà fotos... Fins la propera!